A la Fundació Redós, cada professió és una peça imprescindible per cuidar les persones amb dignitat, respecte i estima.
Meritxell Vinuesa López
Adjunta de Direcció de la Fundació Redós
Hi ha qui dedica la seva vida a construir edificis, a ensenyar a les escoles, a investigar malalties, a conduir autobusos o a crear tecnologia que transforma el món. Cada professió té un valor i totes contribueixen, d’una manera o altra, a fer avançar la societat.
Nosaltres vam escollir un camí diferent. Un camí que no sempre és visible, que sovint passa desapercebut, però que canvia la vida de les persones cada dia.
Vam escollir cuidar.
I cuidar és molt més que una feina.
És ser-hi quan algú desperta desorientat. És donar la mà quan apareix la por. És escoltar una història que ja hem sentit moltes vegades, però que per a qui l’explica continua sent la més important. És entendre que
darrere de cada resident hi ha una vida sencera, una família, uns records, unes il·lusions i una història que mereix ser tractada amb el màxim respecte.
A la Fundació Redós cuidem persones grans, però sobretot cuidem persones. I això només és possible perquè darrere de cada dia hi ha un equip extraordinari format per professionals molt diferents, tots igualment imprescindibles.
Quan pensem en una residència, sovint la primera imatge que ens ve al cap és la de les auxiliars o les infermeres. I és normal. Són les persones que estan més a prop dels residents, les que els ajuden a llevar-se, a vestir-se, a menjar, a caminar, a descansar o simplement a sentir-se acompanyats.
Les auxiliars són, probablement, el rostre més visible de la cura. Coneixen les rutines, saben quan un somriure amaga una preocupació o quan un silenci diu molt més que les paraules. Detecten petits canvis abans que ningú i ofereixen una atenció que combina coneixement tècnic amb una enorme qualitat humana.
Però la cura no acaba aquí.
Cada matí, abans que molts residents surtin de l’habitació, hi ha una cuina que ja fa hores que treballa. Preparar un àpat no és només cuinar. És adaptar textures, controlar dietes, respectar intoleràncies, tenir en compte preferències i, sobretot, entendre que l’alimentació és salut, però també és plaer, records i benestar.
Un plat ben cuinat pot despertar emocions. Pot recordar una recepta de tota la vida o convertir un dia qualsevol en un dia una mica millor.
Després hi ha qui potser gairebé ningú veu. L’equip de neteja manté els espais impecables perquè la higiene és una de les bases de la salut i de la dignitat. Un entorn net transmet tranquil·litat, prevé infeccions i contribueix a fer que la residència sigui, realment, una llar.
La bugaderia treballa sense descans perquè darrere de cada llençol net, de cada tovallola i de cada peça de roba hi ha confort, higiene i respecte per la persona.
El personal de manteniment resol allò que gairebé ningú percep… fins que deixa de funcionar. Una porta que tanca bé, una llum que s’encén, una habitació confortable, un jardí cuidat o un ascensor en perfecte estat també formen part de la qualitat assistencial. Cuidar els espais és cuidar les persones que hi viuen.
A la recepció sempre hi ha algú disposat a donar la benvinguda. És el primer somriure que troben les famílies quan entren al centre. És qui respon trucades, orienta visitants, resol dubtes i ajuda a crear aquell ambient proper que tant necessiten els qui confien en nosaltres.
L’administració també cuida. Pot semblar una feina lluny de l’atenció directa, però darrere de cada gestió hi ha un objectiu molt clar: facilitar que tota l’organització funcioni perquè els professionals assistencials puguin dedicar el màxim temps possible a allò que és realment important: les persones.
Gestionar documentació, coordinar serveis, planificar recursos o donar suport a les famílies també és una manera de cuidar.
I després hi ha totes aquelles professions que sovint no apareixen a les fotografies, però sense les quals res seria possible: treball social, fisioteràpia, psicologia, nutricionista, infermeria, medicina, direcció, coordinació, conductora… Cadascuna aporta coneixements diferents, però comparteixen un mateix propòsit.
Perquè la cura no és la suma de feines individuals.
És un treball d’equip.
És una cadena en què cada baula és imprescindible.
Quan una família ens confia el seu pare, la seva mare, el seu avi, la seva àvia, el seu espòs o la seva esposa, o qualsevol altre ésser estimat, ens està confiant el més valuós que té. Aquesta confiança comporta una gran responsabilitat que assumim cada dia amb humilitat, professionalitat i compromís.
Hi ha dies fàcils i dies difícils.
Hi ha moments d’alegria, aniversaris, rialles compartides i petits èxits que celebrem plegats. Però també hi ha moments de fragilitat, de malaltia, de comiats i de tristesa.
És precisament en aquests instants quan la nostra professió adquireix tot el seu significat.
Perquè cuidar no consisteix només a fer bé una tasca.
Consisteix a estar presents.
Acompanyar.
Respectar els silencis.
Consolar sense envair.
Celebrar les petites victòries.
Continuar oferint un somriure encara que el dia hagi estat llarg.
La societat parla sovint de professions essencials. I ho són moltes. Ho vam entendre especialment durant la pandèmia, quan vam descobrir que hi havia persones que no podien deixar de treballar perquè d’elles depenia el benestar de tots.
Nosaltres continuem aquí cada dia.
Els caps de setmana.
Els festius.
Per Nadal.
A l’agost.
Quan la majoria descansa, hi ha equips sencers que continuen vetllant perquè els residents estiguin atesos les vint-i-quatre hores del dia.
No busquem reconeixement ni protagonisme.
Però sí que ens agradaria que la societat mirés la cura amb uns altres ulls.
Que entengués que darrere d’una residència o un centre de dia hi ha centenars de petits gestos invisibles que fan possible una vida digna.
Que cuidar és una professió altament qualificada, però també profundament humana.
Que requereix coneixements, responsabilitat, capacitat de treball en equip i, sobretot, una gran vocació de servei.
A la Fundació Redós estem orgullosos de totes i cadascuna de les persones que formen part del nostre equip.
No importa si treballen a la cuina, a la bugaderia, a la neteja, al manteniment, a la recepció, a l’administració, a l’equip assistencial o a la direcció.
Totes comparteixen una mateixa missió.
Fer que les persones grans se sentin respectades, segures, escoltades i, sobretot, a casa.
Perquè al final, la nostra feina no consisteix només a cuidar persones grans. Consisteix a cuidar les seves històries. La seva dignitat. La seva tranquil·litat. I també la confiança de les seves famílies. Aquest és el nostre compromís.
I és, sens dubte, el privilegi més gran de la nostra professió.
